Entrevista sobre el Nadal amb Raimon Ribera

Una entrevista, a Terrícoles (BTV), feta per Lluís Reales. Quan se li pregunta per les persones que l'han marcat (minut 19:40) fa referència a en Joaquim

Els 25 anys de Missa Dominical

El bisbe Pere Tena, el cardenal Narcís Jubany i Joaquim Gomis

En els 50 anys de la revista Phase

Amb Jordi Guàrdia

Al CPL, celebrant la jubilació d'en Cecili (setembre 2012)

El brindis amb els treballadors del CPL i el bisbe Pere Tena

Acompanyant en Cecili

Homenatge a Joaquim Gomis

Vaig conèixer en Joaquim l’any 1968. Jo tenia 18 anys. Ell en tenia 20 més que jo. Era al Seminari de Diputació. Jo començava el Curs Introductori com a seminarista. Ell n’era professor com a capellà. No recordo com es deia l’assignatura que ens donava, però sí el seu contingut: ens ajudava a pensar, a reflexionar, a obrir el nostre coneixement... sobre tot amb lectura de novel·listes moderns com André Malraux, Georges Bernanos, Fiodor Dostoievski etc. Per això agraeixo que el recordatori d'en Quim que es va distribuir en el seu funeral, a la parròquia de Sant Just Desvern, s'hagi citat una frase de Dostoievski: “No podia estimar passivament, per ell estimar era ajudar” i “Amb amor tot se salva”). Bon resum de la vida del qui començà com a meu professor i acabà com a bon amic i conseller.

Ell em demanà d’ajudar-lo en el projecte de fundar i publicar “Missa Dominical”, una revista llavors multicopiada per ajudar a posar en pràctica la reforma del Concili Vaticà II que afectava, sobretot, a la Missa. Li vaig dir que sí... i aquest sí encara dura.

Jo li vaig demanar de ser el meu “director espiritual”. I ho va ser uns anys... fins que un dia m’explicà que havia demanat la secularització. Vaig haver de buscar un altre confessor, però la nostra amistat perdurà, sobretot pel lligam amb el Centre de Pastoral Litúrgica en el qual tots dos continuàvem, fins al darrer dia. Els meus canvis de parròquia, la seva mudança del carrer de Muntaner, a l’Eixample de Barcelona, a Sant Just Desvern ho ha dificultat, però amb l’ajuda de la seva esposa Montse, la relació d’amistat mai no s’estroncà.

El que més valoro d'ell -d'altres també ho van esmentar el dia del funeral (començant pel bisbe Pere Tena, qui el presidí)- és la seva humanitat que el feia molt proper. Amb un posat una mica “despenjat”, informal... parlava sense pretendre imposar-se ni tenir la darrera paraula, i sobretot escoltava el seu interlocutor. Sabia valorar les persones, confiant i delegant en elles...

D’en Joaquim podem dir allò que afirma l’evangeli de Mateu sobre Sant Josep (és el fragment que llegíem el dia que en Quim va morir): “Era un home bo”. És l’únic que diuen les Sagrades Escriptures d’ell. Breu qualificatiu, però tant de bo es pogués dir el mateix de mi i de tots els que llegiu aquestes paraules d’homenatge que dedico a l’amic Joaquim Gomis. Ignasi Marqués  (Rector de Santa Rosa).  Santa Coloma de Gramenet, 23 desembre 2013

Les pregàries de l’enterrament del Joaquim Gomis

Aquest matí hem celebrat a Sant Just la missa de l’enterrament del Joaquim. A mi m’ha tocat fer les pregàries, i aquí us les deixo.

1. Fa molts i molts anys, el Joaquim va preparar, a instàncies del Jordi Sans Vila, un fulletó vocacional en el qual destacava aquella frase de Carles de Foucauld: “…amb una confiança infinita, perquè vós sou el meu Pare”. Preguem perquè ara, aquest Pare en qui ell tant va confiar, el rebi en la seva vida per sempre. PREGUEM:

2. Preguem també per la Montse, la seva dona, i preguem igualment per tots aquells que el Joaquim va estimar i que el van estimar. Que el seu bon record els sigui consol i estímul per viure. PREGUEM:

3. Abans d’ahir, algú escrivia que el Joaquim havia trobat en el papa Francesc el Joan XXIII de la seva joventut i que per això ara ja havia pogut cantar el seu “Nunc dimittis”. Preguem pel papa Francesc. Perquè l’Esperit de Déu li doni encert i fortalesa en la seva tasca al servei de l’Església. PREGUEM:

4. El Joaquim va ser una persona clau en la consolidació del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, i en les seves publicacions “Missa Dominical” i “Phase”. Preguem per tots els qui treballen al servei de la pastoral litúrgica. Perquè la seva tasca sigui un ajut valuós en el creixement d’una vida cristiana ferma i sòlida en les nostres comunitats. PREGUEM:

5. També abans d’ahir, algú altre definia el Joaquim com “el millor observador de l’actualitat religiosa”. Ho va ser des del principi en les revistes “El Ciervo i “Foc Nou”, ho va ser durant una llarga etapa amb en Joan Llopis al diari “Avui”, i ho era en tants i tants escrits de tota mena. Preguem pels periodistes i els escriptors. Perquè la seva aportació contribueixi a fer una societat més humana i una Església més fidel. PREGUEM: 

6. Preguem finalment per nosaltres, i per tota l’Església, i per tots els homes i dones de bona voluntat. Que, com el Joaquim, siguem persones apassionades per construir un món on tothom pugui viure dignament i en pau, il·luminat per la claror de la mirada amorosa d’aquest Déu que ara, en aquests dies de Nadal, es fa infant petit en els braços de Maria i de Josep a l’estable de Betlem. PREGUEM

Nota final perquè el Joaquim no se m’enfadi, ell que sempre deia que en els escrits no s’hi havien de posar termes tècnics ni d’argot savi. El “Nunc dimittis” és el nom llatí de l’himne que va pronunciar el vell Simeó al temple de Jerusalem quan els pares de Jesús hi van presentar el seu fill acabat de néixer: “Ara, Senyor, ja podeu deiar que el vostre serveny se’n vagi en pau, com li havñieu promès, perquè els meus ulls han vist la salvació...”. El text es troba a l’evangeli de Lluc 2,29-32.

Josep Lligadas

Joaquim Gomis i Sanahuja, entre el dol i l'esperança, com a Emaús

Joaquim,

Entranyable. Sorprenent. Discret com ell sol. Algú ha dit paradoxal. Més aviat diria d'una gran riquesa de maneres i de matisos. Una personalitat rica en reflexió, sentiments i cordialitat. Només cal llegir-lo. I només calia tractar-lo. Amb la seva prosa tan clara i neta, amb el seu tarannà tan proper. Ho explica tot amb erudició austera i senzilla, com qui no preten ni seduir ni convèncer. Tots tres germans, amb el Joan i le Llorens, van formar un equip formidable, cadascú amb el seu carisma. Complementaris. Ara ja deuen fer projectes conjunts a la Terra Nova del cel, al Foc Nou de l'amor i la fraternitat, allà on els cèrvols són capaços de trescar amb tota llibertat del món i de l'infinit.

Persones com el Joaquim han servit les grans causes. Les causes dels valors humans, de la cultura, de la reflexió crítica, del debat lliure i compromès, les nostres causes comunitàries i col.lectives, sense ambicions ni ganes de reconeixements. Com cal fer els bons treballs, sense remor, pacientment, tossudament, inassequibles al desànim o a les reticències que podien venir d'una banda o altra. 

Un home del Concili Vaticà II amb totes les consequències. Tant pel que fa a la divulgació del seu missatge, des del començament fins ara amb motiu dels cinquanta anys, com a la seva aplicació pastoral i la construcció de comunitats vives. El CPL amb totes les seves ramificacions ha estat el bressol d'aquesta gran tasca col.lectiva en la que ell hi ha tingut un paper de vertebració, cohesió, d'escola, de conjuntar persones i estils. Sempre des del rigor reflexiu, de la comunicació àgil i periodística, la seva gran passió, que ha culminat encara escrivint i coordinant, com a jubilat, fins al darrer alè.

Cada etapa de la seva vida l'ha viscuda intensament, millor, molt conscientment. I les decisions difícils, com passa sovint, les prenia després de repensar-ho molt, i amb patiment si es vol, però, a la vegada, amb aquell humor esperançat que ho resumia tot i el mantenia, motivat, encuriosit i animat a continuar escrivint i animant als altres a fer-ho. Com  ho feia recolzant a la seva estimada Montserrat a escriure la tesi sobre la historia de dones d'església en la vida monacal. Per això el Joaquim ha fet escola, sense pretendre-ho. Donant exemple, fent confiança, empenyent sense forçar, posant el focus en qualsevol tema d'interès eclesial, pastoral, social, intel.lectual.

Quin goig que el Joaquim també hagi pogut "disfrutar" i gaudir de la gracia inesperada d'aquest darrer canvi de rasant que propicia el Papa Francesc. Un do i un regal que ell, com molts de nosaltres, desitjava fa temps, però no acabava d'arribar. Ell l'intuïa aquest canvi i ho va expressar en aquell llibre 17 cristians sobre el Concili Vaticà III. Ara l'hivern viscut promet una nova primavera. Ho expressa molt bé el retrat, tan precís i complet,  de la figura i les paraules i gestos d'un Papa, que ha tingut el coratge i la gosadia de posar-se el nom d'aquell sant entranyable i revolucionari i tan actual. Llegiu el CIERVO o el FOC NOU, on recull unes perles de Francesc que fan d'ell i el seu missatge, un Signe dels Temps, per a l nou milenni. 

S'esperen canvis d'estructura però el canvi de debó, en profunditat, sempre ha de començar pel canvi del cor, de les maneres, de les actituds i de la visió de futur, des de la coherència personal. I això s'intueix en el bisbe de Roma i això és el que subratlla el Joaquim. Li deia el dissabte a la Montserrat que el volia felicitar i em sembla que no ho vaig fer. Ho faig ara des d'aquí.

Necessitem senyals de pista que ens vagin orientant en l'ofici de viure, i en aquesta tasca personal hi ha molts factors i un molt important són els amics, amb les seves reflexions, confidències, interrogants, amb el seu estar al costat sense invadir, sentint l'acompanyament gratuït i el seu goig, el seu reconeixement. Un bon company, un bon amic, una persona entranyable, una persona crítica des d'una sensibilitat exquisida, gens feridora. Que interpel.la i camina amb tu, com va passar amb els deixebles d'Emaús.

Una fe compartida, expressada, practicada, sentida, austera, catòlica, conciliar. Ens som tots nosaltres testimonis. Des del cel prepararà i animarà, amb els seus germans, el Joan i el Llorens, estic segur, el Concili Vaticà III.Josep Maria Fisa 

Joaquim Gomis

Quan aquest matí he rebut una trucada, no em podia ni imaginar que, a l'altra banda de la connexió telefónica, hi hauria la Montse, i que em diria que el seu home, el Joaquim, s'havia mort feia poques hores. 

Em sap greu, molt de greu, reprendre aquest blog amb aquesta entrada. Però, com ja ha fet laMercè Solé, també tinc la necessitat de fer-hi quatre ratlles. 

Vaig conèixer en Joaquim Gomis quan vaig començar a treballar al CPL, el 1998. Junts vam pensar i programar una col·lecció de llibrets de formació litúrgica: «Litúrgia Bàsica»; ara ens trobàvem en les reunions de redacció de «Missa Dominical», una publicació que ell mateix havia fundat i dirigit. I també en una altra de les revistes que havia iniciat i dirigit: «Foc Nou» (on faig de col·laborador i de corrector). 

La imatge que tinc del Joaquim és d'home afable, proper, amb un fi sentit de l'humor, de caràcter senzill, home d'Església, fidel i crític. Li agradaven el que anomenava «parèntesis improvisats» del papa Francesc, a qui trobava divertit (i que el que deia, ho creia); i feia cas de les seves recomenacions literàries: aquest estiu va rellegir «Els germans Karamàzov» de Dostoievski; i fa ben poc, fent cas també del Papa, va tornar a llegir el llibret bíblic de Jonàs. Hi va descobrir un humor irònic; en l'últim número de «Foc Nou», el de novembre-desembre, en parla així: 

«El final de la història és el que em sembla més divertit. I més profund. Els habitants de Nínive fan cas de la predicació d’aquell profeta malcarat i canvien de vida. Jonàs, que s’ho mira des de lluny, que no s’ho esperava pas, que en el fons no ho volia, diu el text bíblic que "s’ho va prendre molt malament i que, tot enfurismat, va pregar al Senyor: És ben bé això el que em temia. Per això vaig fugir. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor... Pren-me la vida, més em val morir que no pas viure". És curiosa la paradoxa: reconeix que Déu és bo, ric en l’amor, però ell no hi està d’acord, no ho entén, prefereix morir. El que el bisbe Francesc, en una de les seves homilies diàries, va anomenar "la síndrome de Jonàs" continua ben viu. "Tenir les coses clares", "la doctrina és aquesta", "cal fer això i que els pecadors s’ho facin sols", afegí provocadorament Francesc. "Són els qui Jesús anomenà hipòcrites, perquè no volen la salvació de la gent pobre, dels ignorants, dels pecadors"».

Potser sí que el Joaquim era tot el contrari de Jonàs: mostrava a tothom aquest Déu bo, benigne, amorós, divertit i ple d'humor, perquè estimava tothom, amb benignitat, divertit, com un avi o com un pare. Que visquis per sempre! Gràcies per haver-hi estat, Joaquim.

Jordi Guàrdia

(del blog http://decampanya.blogspot.com.es)

Mor Joaquim Gomis als 82 anys

A la matinada d’avui, 21 de desembre, ha mort sobtadament, a casa seva, a Sant Just Desvern, Joaquim Gomis, un dels personatges fonamentals en la trajectòria del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, del qual va ser gerent i secretari durant molts anys. Al CPL va fundar la revista “Missa Dominical” per a la preparació de la missa dels diumenges i festes, i va contribuir al naixement i consolidació de la revista “Phase”, d’estudi i reflexió sobre la pastoral litúrgica. Actualment continuava sent membre actiu del Centre i dels consells de totes dues revistes, on escrivia amb assiduïtat. D’ell en recordarem la seva proximitat i el bon treball al servei de l’Església i al servei també d’un món més digne. Joaquim, que visquis en Déu!

(Nota enviada pel CPL)

A la salut d'en Joaquim

Trist matí avui. Missatge primerenc que ens avisa de la mort sobtada d'en Joaquim Gomis, capellà (casat amb la Montse), escriptor, liturgista autodidacta i, sobretot, bon amic, a part de moltes més coses (membre del Centre de Pastoral Litúrgica, cofundador de revistes: El Ciervo, Foc Nou; fundador deMissa Dominical; persona clau en la revista Phase...; membre del Fòrum Vida i Evangeli on ens vam conèixer...). La veritat és que en Joaquim, sempre de bon humor, sempre senzill i proper, sempre creatiu, sempre animador de totes les empreses senzilles i de les complicades és una persona que es feia estimar molt. Una persona sense fills, que a la pràctica ha exercit de pare a diversos nivells amb molta gent (aquí ens hi incloem en Josep i jo, però em sembla que n'hi ha molts d'altres). Una persona fidel a l'Església a les verdes i a les madures (ara estava encantat amb el papa Francesc), bon veí de Sant Just Desvern, tertulià de plantilla del grup de jubilats de la plaça, i ciutadà d'aguda sensibilitat social.

També era lector i admirador (vés per on!) de la revista l'Agulla des del primer dia. Escric aquí, avui, perquè en Joaquim també era lector d'aquest blog, que tinc mig abandonat. Quan apareixia pel CPL sempre comentàvem la jugada i em deixava parada que em seguís la trajectòria tant de prop i que de tant en tant em convidés a escriure a Foc Nou o al Ciervo.

En fi, Joaquim. Que visquis en Déu. Et trobarem molt a faltar. Tant de bo sapiguem continuar amb el teu alè i la teva vitalitat treballant per tot allò que a tots ens apassionava i que, jo crec, forma part del Regne de Déu.

Mercè Solé

(publicat a mosquiticamell.blogspot.com)