dimarts, 28 de gener del 2014

In memoriam Joaquim Gomis Sanahuja (1931-2013)

(Mons. Pere Tena, publicat a la revista "Phase") Cuatro días antes de Navidad, y pocas semanas después del 50º aniversario de la promulgación de la Constitución Sacrosanctum Concilium, el día 21 de diciembre del año 2013, fallecía repentinamente Joaquim Gomis. Había cumplido 82 años. No es esta, sin duda, la noticia que me gusta escribir en estas páginas de Phase, para comunicarla a los lectores que, desde los primeros números de la revista, y a lo largo de muchos años, han visto en ella su nombre como redactor jefe, y han podido apreciar sus artículos siempre sugerentes, y especialmente en estos últimos años comunicadores de recuerdos y vivencias personales en relación con los miembros del consejo de Phase, con «los colores» de la revista, con la memoria de mucho trabajo realizado. En el último e-mail que recibí de él me hablaba de un artículo que estaba preparando sobre dos amigos que habían pertenecido al consejo de Phase y que él apreciaba particularmente: el padre Adalberto María Franquesa y don Ignacio Oñatibia.
He subrayado al principio las referencias litúrgica y eclesial de la muerte de Gomis porque son dos coordenadas que ponen un marco significativo a este hecho, tan común y a la vez tan entrañablemente sentido cuando ocurre; dos coordenadas que, en cierta manera, definen una parte muy importante de lo que ha sido su experiencia cristiana y su trabajo en la pastoral litúrgica.
El Adviento era ya, el día 21, clara y directa preparación para la solemnidad del Nacimiento del Señor; pero no se había apagado –en realidad no se apaga nunca, y tampoco en la misma fiesta de Navidad- el eco de los anuncios y súplicas acerca de la venida del Señor: «Ven, Señor Jesús! Sí, estoy a punto de llegar» (Ap 22,20). La muerte es una realización auténtica de la «venida» del Señor en nuestra existencia, una puerta estrecha que hay que traspasar para entrar en el sí definitivo de Dios a los que han caminado por el camino de la fe. Gomis quería que estas realidades de la fe fueran vividas conscientemente por los cristianos, y fueran anunciadas a todos los hombres. Sus iniciativas en el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona se orientaban sobre todo en este campo. La publicación más difundida del CPL –Misa Dominical– fue una iniciativa suya, y es justo reconocer que ha sido desde hace años, y es todavía, un subsidio eficaz y de calidad para la pastoral litúrgica.
Evocar en esta ocasión el 50º aniversario de Sacrosanctum Concilium es evocar todo el trabajo de Gomis en el Centro de Pastoral Litúrgica, y más directamente, en este caso, en la revista Phase. Desde las primeras galeradas, del año 1959, Gomis estuvo presente en la confección de la revista. Con él, juntamente con Farnés, Bellavista y Llopis, preparamos ilusionadamente el comentario a Sacrosanctum Concilium publicado en el núm. 19 de Phase (1/1964), casi como una primicia en la literatura de la Constitución. No es un lugar común afirmar que, sin su colaboración, la revista difícilmente habría llegado a ser lo que es ahora. Es lo mínimo que se puede decir, a mi entender, como merecido homenaje a nuestro amigo. Con el bien entendido de que no me refiero solamente al hecho editorial, sino también a la orientación misma del contenido.
La actitud de Gomis fue siempre positiva. Había asimilado la orientación del beato Juan XXIII, que le marcó intensamente, y que hizo de él un fervoroso del Concilio Vaticano II. En las reuniones del consejo de dirección de Phase, en las conversaciones y comentarios, ponía muchas veces el contrapunto a las lamentaciones por las dificultades y las desviaciones en la celebración litúrgica, haciendo notar lo que era bueno en la realidad pastoral. Los juicios duros le ponían en una situación enojosa.
He pensado, en estos últimos días, en la vocación de Joaquim Gomis. Ha sido con motivo de la lectura que formó parte de la liturgia de la Palabra en sus exequias: el texto de Apocalipsis 14,13: «Oí una voz que decía desde el cielo: Escribe esto…» El texto se había escogido en función de la promesa del descanso: «por cuanto sus buenas obras los acompañan»; pero me impresionó la actualización que recibía en la persona de Gomis la llamada a «escribir». Es realmente lo que ha hecho nuestro amigo, en muchas ocasiones, a lo largo de su vida. Desde los artículos de sus años de Seminario y los primeros libros, hasta su último momento; falleció cuando acababa de redactar un texto en el ordenador. En medio, además de sus artículos en Phase, ha sido colaborador y cofundador de las revistas El Ciervo, y Foc Nou, encargado de la página de información religiosa en los primeros años del periódico Avui, colaborador regular de Vida Nueva, además de varios libros, etc.
Cuando, en el próximo mes de febrero, se reunirá, si Dios quiere, el Consejo de dirección de Phase, notará la ausencia de Joaquim Gomis, como hemos notado otras veces la de otros entrañables amigos. Reconoceremos la impronta que ha dejado en nuestras vidas y en la revista, recordaremos su dedicación, y la generosidad con que abordó los momentos difíciles y comprometidos por los que pasó esta publicación, y el mismo Centre de Pastoral Litúrgica, que él gestionó durante muchos años. Y, sobre todo, daremos gracias a Dios por los dones que le ha concedido en su vida mortal, y pediremos una vez más al Señor que le acoja en su reino.

+ Pere Tena
(Publicat a la revista Phase, núm. 319, de gener-febrer 2014)

dijous, 23 de gener del 2014

Amb els escolans de Sant Just

Benvolguts amics del  Joaquim:
Sóc el Jesús Jiménez  (a la fotografia,  el segon començant per l'esquerra). Vaig ser escolà de la Parròquia de Sant Just Desvern on el Joaquim era el vicari. Amb ell vaig compartir sortides, colònies, celebracions de l'Eucaristia, ..... Bona part de la meva formació va començar en la seva grata companyia. Li estic molt agraït.
Una pregaria i una abraçada per al Joaquim i per a tots vosaltres!
Jesús

La foto és de l'any 1967

Des de l'Agulla


Trist matí avui, 21 de desembre. Missatge primerenc que ens avisa de la mort sobtada d’en Joaquim Gomis, capellà (casat amb la Montse), escriptor, liturgista autodidacta i, sobretot, bon amic, a part de moltes més coses (membre del Centre de Pastoral Litúrgica, cofundador de revistes: El Ciervo, Foc Nou; fundador de Missa Dominical; persona clau en la revista Phase...; membre del Fòrum Vida i Evangeli on ens vam conèixer...). La veritat és que en Joaquim, sempre de bon humor, sempre senzill i proper, sempre creatiu, sempre animador de totes les empreses senzilles i de les complicades es feia estimar molt.  Rumiant-hi una mica més, és que en Joaquim feia confiança en la gent, era un bon potenciador de les capacitats dels amics, i això sempre ajuda a anar endavant. De fet, en Joaquim i la Montse no tenen fills, però a la  pràctica en Joaquim ha exercit de pare a diversos nivells amb molta gent (aquí ens hi incloem en Josep i jo, però em sembla que n’hi ha molts d’altres). 
Una persona fidel a l’Església a les verdes i a les madures (ara estava encantat amb el papa Francesc), bon veí de Sant Just Desvern, tertulià de plantilla del grup de jubilats de la plaça, i ciutadà d’aguda sensibilitat social.
També era lector i admirador (vés per on!) de la revista l’Agulla des del primer dia. I hi havia col·laborat amb algun escrit.
En fi, Joaquim. Que visquis en Déu. Et trobarem molt a faltar. Tant de bo sapiguem continuar amb el teu alè i la teva vitalitat treballant per tot allò que a tots ens apassionava i que, jo crec, forma part del Regne de Déu. 
Per cert, alguns amics hem obert un blog perquè tothom qui ho vulgui pugui expressar la seva amistat amb en Joaquim: http://joaquimgomis.blogspot.com. Els escrits o fotografies es poden enviar a quimgomis@gmail.com.

dimarts, 21 de gener del 2014

Joaquim Gomis i el llenguatge cristià

Potser algun dia algú es decidirà a fer-ho o potser no. Però en tot cas seria realment molt interessant. Es tractaria d’estudiar la contribució del Joaquim Gomis a la creació d’un llenguatge cristià renovat, una contribució que té un moment central en el Concili Vaticà II i en l’etapa directament postconciliar, però que es realitza també tant en els anys anteriors al Concili com quan el Concili ja sembla una mica llunyà. I fins ara, fins a la seva mort inesperada avui fa un mes, el passat 21 de desembre.
I això en un doble nivell. En primer lloc, en el camp de la informació religiosa, sobretot a les revistes Foc Nou i El Ciervo, i també en tots els anys en què va encarregar-se, amb el Joan Llopis, de la pàgina religiosa del diari Avui. Una informació feta deixant clara la seva afectuosa vivència de la fe cristiana, però sense que això li impedís una mirada prou distanciada com perquè resultés creïble per al lector.

I en segon lloc, la seva ingent aportació al llenguatge de la fe expressada i celebrada, a través de la seva tasca al Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona i, sobretot, amb la publicació Missa Dominical que ell va fundar l’Advent de 1968, que tenia –i continua tenint– l’objectiu de facilitar que les celebracions de la nova litúrgia conciliar aconseguissin transmetre tota la seva riquesa. Monicions, pregàries, materials per a l’homilia… tot això va ajudar a consolidar una manera de dir la fe i de dir la vida cristiana que no resultaven encarcarats ni esotèrics, sinó que s’acostaven a la vida de la gent i que, a més, ajudava a fer la litúrgia alguna cosa molt lligada a l’Evangeli, és a dir, a la crida de Jesús a viure en aquest món tal com ell havia viscut. La petja del Joaquim en aquest camp de les celebracions cristianes ha estat, crec jo, definitiu.
Josep Lligadas

dilluns, 13 de gener del 2014

De lo mejorcito que han tenido en el CPL

Treballadors i membres del CPL. Bon rotllo, amb el tarannà d'en Joaquim!
En el meu últim cumple no vaig rebre correu de felicitació de part teva. El dia abans havia rebut un missatge “J.G. ha mort”. No m’ho podia creure, feia dos dies que havies estat al CPL i havíem estat parlant, converses no gaire transcendentals, futbol, els teus gats, com estava la Laia, els jubilats del banc…, però si calia podia parlar amb tu de qualsevol tema, sempre escoltaves….
Ens ha quedat pendent que t’ensenyés com funcionava allò del Facebook, em va fer molta il·lusió veure la teva sol·licitud d’amistat, haguéssim rigut molt.
Avui, quan segur que hauries trucat per parlar amb el Miquel, tocava parlar de futbol, el teu Espanyol va jugar amb el Madrid i va perdre, la veritat que no et puc comentar gaire més, no el vaig veure, però pel que he pogut llegir, no va ser un gran partit….
El divendres vaig rebre una trucada d’un client de Jaen, volia fer una comanda d’un cantoral de MD, en acabar de fer-la em va preguntar si trauríem algun llibre teu, li vaig dir que no en sabia res, però que si féssim alguna cosa, sortiria publicat a MD.
Em va donar les gràcies i abans de penjar em va dir; “Espero que lo hagan, Gomis ha sido de lo mejorcito que han tenido en el CPL”. Doncs si, en molts aspectes, no hi puc estar més d’acord!!


Salomé – amiga i companya del CPL

dijous, 9 de gener del 2014

El meu amic Joaquim Gomis


Ens férem amics al Seminari. Vam formar un grup amb altres companys. Ell era del curs de Mn. Jordi Sànchez Bosch. Ni l’un ni l’altre van ser rectors de parròquia, però tots dos escriptors i estudiants a Salamanca i a Roma. Incorporat a la pastoral litúrgica, va ser durant molts anys el gerent del C.P.L. de Barcelona i director de la publicació, tan utilitzada a les parròquies, “Missa Dominical”. Com els seus germans, Llorenç i Joan, dedicat al periodisme. Amb el seu amic, i també meu, Joan Llopis en la primera etapa del diari AVUI dirigiren la pàgina religiosa en la qual em demanaren de col.laborar-hi. El seu tarannà tranquil el va fer molt atractiu als joves i els dedicà el llibre “Carta a set joves”. Les seves aportacions a “El Ciervo” i “Foc Nou” han estat molt valuoses amb una crítica encertada i plena de bon humor envers l’Església i la nostra societat.

El seu enterrament, el passat dia 23, a la seva parròquia de sant Just Desvern, presidit pel bisbe Pere Tena, va ser molt viscut. La seva esposa, la Montserrat Obiols, els familiars, els mossèns, els que foren els seus joves i tants amics hi vam participar amb esperit agraït.
Mossèn Lluís Bonet